L’artista xilè establert a Barcelona deixa un gran mural a Sant Andreu de la Barca dedicat a la memòria, la identitat i la migració. Un diàleg entre continents. Entre passats i futurs. Entre la pell d’Amèrica Llatina i els carrers d’un barri a la ciutat.

Una proposta que s’expandeix més enllà del guió

La proposta inicial del festival parlava de migració: concretament, del desplaçament històric de població andalusa cap a Catalunya. Però Pincel, com tot creador amb una mirada pròpia, no es va limitar a seguir el guió. El va reinterpretar. El va obrir. “Jo vaig decidir universalitzar el concepte. Parlar no només d’una migració concreta, sinó de l’experiència global del desplaçament i de l’arrelament en un altre lloc”, explica.

Així va néixer el mural que avui presideix el carrer Montseny. Una escena que impacta i commou: una mare amb trets indígenes, llatinoamericans, amb dos infants. Un d’ells és un nadó, i l’altre, un nen més gran. Però la transparència subtil amb què es fonen fa pensar que són el mateix ésser, vist en dues etapes de la vida. “És una metàfora del creixement, de la identitat que es forma en un lloc diferent d’on vas néixer, però que no perd les seves arrels.”

L’art com a acte polític i emocional

El treball de Pincel no és només visual. És conceptual i compromès. “Per a mi, l’art és una eina política. No entesa com a panflet, sinó com una forma de qüestionar la realitat, de posar en valor històries que sovint han estat silenciades. I jo vinc d’un continent profundament indígena, profundament divers, i això ho vull mostrar aquí, en aquest context europeu on la norma visual encara és la blancor, l’europeïtat clàssica”.

Amb més de dues dècades vivint de l’art, Pincel és un dels exemples vius que demostrar que es pot fer del muralisme una forma de vida i una eina d’intervenció social. “Tinc la sort de poder dir que visc del que estimo. Però també entenc que és una responsabilitat. Cada obra ha de tenir sentit, no només forma”.

Una obra que parla amb el barri

Per a Felipe, la relació amb l’espai i amb la gent que l’habita és fonamental. No busca pintar d’esquena al lloc. Tot el contrari. “Jo no em tanco mentre treballo. M’agrada parlar amb els veïns, amb la gent que passa. Al principi són prudents, miren de lluny. Però al cap de dos o tres dies ja s’acosten, pregunten, i acaben formant part de l’obra. Això és màgic”.

Aquest vincle transforma el mural en un objecte comunitari. “Quan jo me’n vaig, el mural queda per ells. És per la gent del barri. Per això ha de ser digne. Ha de tenir ànima”. Aquesta humilitat contrasta amb la potència del missatge que transmet: el reconeixement de la migració com a fet essencial de la història humana, i l’orgull de les arrels que no es volen esborrar.

Un trajecte vital marcat per l’art

La biografia de Felipe és tan intensa com la seva obra. Es va formar a Xile, en una escola artística, i va començar la seva trajectòria en el món del tatuatge, on va treballar professionalment durant anys. Però el desig de tornar a la pintura —de recuperar el gest ampli, mural, col·lectiu— el va portar a Europa. “Va ser una decisió vital. Deixar enrere el tatuatge per centrar-me en el muralisme va ser difícil, però encertada. Des d’aleshores no he deixat de pintar”.

Ha deixat rastre del seu pas a Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Xile i Espanya. I ara, també, a Sant Andreu de la Barca. Cada mural, com diu ell, és un diàleg obert entre el que pinta i el que mira. I això exigeix rigor, passió i ofici.

Un missatge per als que comencen

Quan li demanem què diria a un jove artista que vol dedicar-se al muralisme, no ho dubta: “Que estudiï. Que investigui. Que s’apassioni. I que no es quedi només amb el concepte. Que la peça també tingui bellesa, forma, seducció visual. Perquè al final, l’obra és per la gent. I la gent mereix art de qualitat.”

Per a Pincel, el muralisme no és només una tècnica. És una actitud davant el món. És posar color on abans hi havia silenci, és fer memòria amb brotxes grans, és interpel·lar sense paraules, només amb formes i gestos. I és, també, una manera de teixir ponts entre continents, d’humanitzar el relat migratori, i de recordar que darrere de cada desplaçament hi ha vides reals, rostres, històries. I un futur possible.