A la plaça de l’Església, un nou mural del Festival Kromàtic ha despertat emocions profundes entre els veïns.
L’obra, que representa la històrica Palanca del municipi, beu directament d’una fotografia presa fa gairebé set dècades per Josep Martí Canudes, fotògraf local i guardià visual de la memòria de Sant Andreu.
Martí, avui octogenari, observa el mural amb una barreja de sorpresa i nostàlgia. “M’impressiona… hi passo expressament per veure’l”, confessa. I no és només una qüestió estètica: per a ell, aquella imatge és un tros de vida.
Els orígens d’una fotografia icònica
La història d’aquesta instantània remunta a l’any 1957 —tot i que durant l’entrevista Martí dubta, finalment confirma la data consultant una anotació guardada a la cartera. Llavors, un jove Josep Martí acompanyava el seu mestre de fotografia, vingut al port de Martorell per fer postals del municipi. Una de les parades va ser la Palanca, un espai que al mestre no el va convèncer… però que al deixeble li va despertar una fixació.
“Em va generar una insatisfacció. Ell no la volia, però a mi m’agradava, i sempre he estat tant com he pogut a la Palanca”, recorda Martí. D’aquells anys conserva material abundant: negatius, plaques de 6×9 i fins i tot una ampliació de dos metres i mig —avui desapareguda— que havia de formar part del patrimoni municipal.
Un arxiu que és història del poble
La Palanca no va ser l’únic escenari al qual Martí va apuntar la seva càmera. Des del 1956 fins avui, ha documentat pràcticament cada racó de Sant Andreu de la Barca. El seu arxiu, que comença en blanc i negre i segueix amb dècades de vida quotidiana, és una font indispensable per entendre l’evolució urbanística, social i humana del municipi.
Les seves fotografies també han traspassat fronteres locals: en un concurs que reunia imatges de tots els municipis catalans anomenats Sant Andreu, Martí va obtenir el primer premi amb una instantània encara inèdita: una diligència travessant el poble amb el camp de fons.
Entre l’orgull i la nostàlgia
Veure avui la seva obra reinterpretada en un mural fa aflorar emocions que Martí no amaga. “M’emociono perquè són records”, diu. Recorda també el sacrifici dels inicis: estalviar per comprar la seva primera càmera; treballar amb una Voigtländer Prominent amb objectius intercanviables, tot i que —explica somrient— mai va comprar cap òptica extra.
La vida, però, ha ralentit la seva activitat fotogràfica. “Entro a l’arxiu, miro, busco una coseta… i marxo”, lamenta.
Un homenatge viu
El mural del Festival Kromàtic no és només una obra artística: és un pont entre generacions. Recupera una imatge essencial per a la memòria col·lectiva, però també ret homenatge a un home que, silenciosament i durant dècades, ha preservat la història visual del poble.
A la plaça de l’Església, la Palanca ja no és només un record en un negatiu. Ara és color, és memòria compartida i és, sobretot, el testimoni d’un fotògraf que ha dedicat tota una vida a capturar l’ànima de Sant Andreu de la Barca.
Roc Blackblock és un dels artistes que van participar al Festival Kromatic a Sant Andreu de la Barca. Compta amb una trajectòria molt consolidada i després del seu pas pel Kromatic deixa un dels seus murals a Sant Andreu de la Barca. Un mural sobre memòria històrica amb una imatge històrica a Sant Andreu de la Barca com és el símbol de La Palanca que permetia passar de banda a banda dle riu Llobregat.
Roc Blackblock, barceloní, muralista, i veu destacada dins l’art urbà amb prop de 25 anys de trajectòria, reivindica una manera de fer que va més enllà de la pintura. “Aquest mural neix del diàleg amb la comunitat”, afirma. Abans de traçar la primera línia, va submergir-se en la història del municipi. Va parlar amb veïns i veïnes, amb tècnics municipals i amb la memòria viva dels carrers. “Jo com a barceloní sabia poc de Sant Andreu de la Barca”, reconeix, “però la memòria s’ha de construir des de dins, des de les petites històries”.
El resultat és una obra que ha emocionat a qui l’ha vista néixer. “He vist gent gran plorar davant del mural. Això no té preu”, explica. I és que la seva proposta, amb un peu en el disseny gràfic i l’altre en el compromís social, busca molt més que agradar. Busca remoure. “El mural és com una il·lustració de gran format. Jo no pinto només per expressar-me; pinto per comunicar. Sóc un altaveu”.
Aquest mural, com la resta de la seva obra, forma part d’una missió que va molt més enllà de l’estètica: portar la memòria històrica i popular als carrers. I fer-ho, sovint, amb un llenguatge que no defuig el component polític.










