L’artista madrileny transforma el Centre Cultural Aigüestoses  de Sant Andreu de la Barca en una obra viva i participativa amb un mural que beu de la cultura, la música i la comunitat local.

Pocs artistes poden presumir d’haver deixat la seva empremta a ciutats tan diverses com Nova York, Milà, Budapest, Frankfurt o Mèxic. Però Dan Ferrer no busca medalles ni reconeixement. Busca parets amb història, espais amb ànima, llocs on l’art pugui connectar amb la gent. I a Sant Andreu de la Barca n’ha trobat un.

L’artista madrileny ha culminat un projecte mural a la façana del Centre Cultural Aigüestoses,  on s’allotja la biblioteca municipal, l’Escola Municipal de Música i Dansa, l’Espai Jove i Ràdio Sant Andreu,  en el marc d’una convocatòria oberta impulsada per Rebobinart amb el suport de l’ajuntament. L’obra no és només una intervenció artística; és una conversa oberta amb el territori i amb qui l’habita.

Un espai d’inspiració cultural

“Quan vaig saber que la ubicació era la biblioteca, em va encantar. És un espai que connecta perfectament amb tot el que m’inspira: la literatura, la música, el pensament, l’art en general”, explica Ferrer. El centre acull, a més, una escola de música i nombroses activitats culturals, fet que, segons l’artista, el converteix en “un escenari perfecte perquè l’obra respiri i creixi”.

Però el repte no era fàcil. La paret presentava una superfície molt porosa, amb molt de relleu i irregularitats arquitectòniques. “No són problemes, són reptes”, assegura amb serenitat. “Formen part del paisatge urbà i d’allò que defineix una ciutat. M’adapto, m’hi enfronto i, sobretot, m’hi entrego”.

Amb l’experiència que li dona una carrera de més de dues dècades, Ferrer es va preparar a consciència abans de començar a pintar. “Quan pintes a l’espai públic, tens un calendari molt ajustat. No hi ha lloc per a la improvisació. Has de tenir clar què faràs cada dia per arribar al final gaudint del procés i no corrents”, afirma.

L’art com a diàleg amb el carrer

Ferrer és un defensor convençut de l’art urbà com a vehicle d’interacció social. “Quan treballes al carrer, el públic és immediat. La gent et veu pintar, s’atura, pregunta, opina… A vegades et sorprenen amb interpretacions que tu mateix no havies imaginat”, explica. Per ell, aquesta connexió és part essencial de l’obra: “El mural ja no és només teu. Un cop està a la paret, es converteix en part del dia a dia del barri, dels veïns, dels infants que el veuen cada dia”.

L’artista evita donar explicacions tancades de les seves obres. Prefereix suggerir, provocar emocions i deixar espai a la interpretació. “No m’agrada que l’obra sigui tan evident que no deixi cap marge. Prefereixo donar pistes i que cada persona la faci seva, la transformi segons la seva experiència”.

Un punt d’inflexió: Nova York

Malgrat una trajectòria professional d’èxit en el món de la il·lustració comercial i la publicitat –on va treballar per a grans agències espanyoles des de ben jove–, Ferrer va fer un gir radical a la seva vida creativa després d’una estada a Nova York. “Va ser com per a alguns un viatge a l’Índia: un viatge cap a mi mateix”, recorda. Va decidir deixar enrere l’estrès del món comercial per centrar-se plenament en la seva obra personal.

Des de llavors, ha voltat per tot el món deixant murals carregats de simbologia i emoció. “Cada ciutat t’ofereix una cultura, una mirada, un llenguatge diferent. Viatjar i treballar en contextos diversos és una forma d’alimentar-te com a artista i com a persona”.

Entre el carrer i l’estudi

Ferrer combina la pintura mural amb la creació d’obres en estudi, exposades també en museus i galeries. Tot i això, reconeix que la pintura al carrer li ofereix una dimensió física i vital que troba a faltar en el treball d’interior: “Quan pintes murals, et mous, puges, baixes, canvies d’alçada, fas servir el cos sencer. És gairebé una dansa. A l’estudi t’asseus, penses més, analitzes… Són dos espais molt diferents però complementaris”.

A més, el carrer li ofereix una característica única: . “Un mural pot durar anys o desaparèixer en un dia. La pluja, el sol, un cotxe que hi xoca, o fins i tot algú que el pinta de negre. Però això no m’entristeix. Al contrari. És part de la vida. Com nosaltres, l’obra neix i mor. I aquest procés em sembla bellíssim”.

La firma: el tancament d’un cicle

Quan arriba el moment de signar el mural, Ferrer sent una barreja d’alleujament i satisfacció. “Durant el procés passes per molts estats. Dies en què tot flueix i dies en què dubtes. Signar és dir: ‘Ho hem aconseguit’. Et baixes de la bastida, mires l’obra, fas les fotos i la deixes al món”.

Amb el pas del temps, els colors poden esvair-se, però l’empremta emocional queda. “M’encanta tornar a veure murals meus anys després i notar com han canviat, com s’han integrat en l’entorn. És part de la seva evolució natural”.

Un municipi amb ànima

La seva experiència a Sant Andreu de la Barca ha estat profundament positiva. “Des del primer moment m’he sentit molt ben rebut. Tant l’equip de govern, com els organitzadors, els altres artistes i, sobretot, els veïns. Hi ha molt bon ambient, la gent s’atura, somriu, comenta coses del mural i de la seva vida”, explica. “De veritat, aquí es respira alguna cosa especial”.

Amb l’obra finalitzada, Ferrer no descarta tornar-hi. De fet, ho deixa clar: “Sí, amenaço de tornar. Prepara’t, Sant Andreu!”