La santandreuenca Montserrat Parrot, de 93 anys, recupera els records d’una tradició centenària de Sant Andreu de la Barca: els vagons de tren plens de romers, les cel·les, les excursions, els àpats compartits i les nits de gresca d’una època en què bona part del poble es traslladava durant tres dies a Montserrat

Quan Montserrat Parrot va començar a pujar a Montserrat tenia set o vuit anys. Sant Andreu de la Barca amb prou feines arribava al miler d’habitants, la verema marcava el calendari de moltes famílies i tenir cotxe era encara una excepció. Han passat més de vuit dècades, però als 93 anys conserva els records d’aquelles primeres romeries. Aquest 2026, quan Sant Andreu celebra la seva 100a Romeria a Montserrat, el seu testimoni permet reconstruir una tradició que també explica una part de la història i de la transformació del municipi.

Parrot ha compartit els seus records en una entrevista a Ràdio Sant Andreu, acompanyada d’Andreu Mitjans, regidor de Cultura, però sobretot romer des de petit i membre d’una família estretament vinculada a Montserrat. Dues generacions i dues memòries que coincideixen a descriure una Romeria molt diferent de l’actual.

El primer record de Parrot és el d’una nena participant en unes vespres molt més llargues que les actuals. Tan llargues que sovint acabava adormint-se. Hi anava amb el pare, la mare, el germà i un cosí que vivia amb la família. Però no eren una excepció. La Romeria mobilitzava una part molt important del Sant Andreu de l’època. «Anava quasi tot el poble», recorda.

I gairebé tot el poble significava organitzar un desplaçament considerable. Els romers arribaven a llogar un vagó de tren sencer per anar fins a Montserrat. Hi viatjaven les famílies, però també tot el que necessitaven per passar-hi uns dies. Després calia continuar muntanya amunt amb una cremallera que poc tenia a veure amb l’actual. Parrot la recorda oberta, amb bancs i amb els joves movent-se d’un costat a l’altre durant el trajecte.
També hi havia qui afrontava el viatge d’una manera molt més dura. Andreu Mitjans recorda haver sentit explicar que molts joves hi anaven a peu i que altres famílies havien fet el trajecte amb carro. El seu pare era un d’aquests romers que havia pujat a Montserrat en carro. Amb el temps arribarien l’aeri, els cotxes i una mobilitat que acabaria transformant completament la Romeria.

Una Romeria marcada per la verema

La mateixa data de la celebració recorda com era aquell Sant Andreu de la Barca. Durant molts anys la Romeria no es feia al setembre, sinó a l’octubre. No era una decisió casual. Calia esperar que acabessin les feines del camp. «Era a l’octubre perquè la gent collia els raïms al setembre», explica Parrot. Acabada la verema, disminuïa la feina i les famílies podien marxar a Montserrat.

La Romeria, per tant, formava part del calendari social d’un municipi encara fortament vinculat a l’agricultura. Era una cita religiosa, però també una de les grans ocasions de l’any per sortir del poble i conviure durant uns dies amb familiars, amics i veïns. Perquè anar a Montserrat no significava pujar al matí i tornar al vespre. La Romeria durava tres dies i això obligava a organitzar allotjament, menjar i tota la logística necessària per instal·lar-se a la muntanya.

Les cel·les de Montserrat es convertien durant aquelles jornades en una mena de segona casa. I aconseguir-ne una de les més desitjades no sempre era fàcil. Parrot recorda que el seu pare es llevava a les cinc del matí per anar a apuntar-se i poder triar la cel·la que volia. La reserva es gestionava des de la parròquia i funcionava, essencialment, per ordre d’arribada.

Algunes de les més buscades eren les de Nostra Senyora, antigues però espaioses. Les comoditats, però, quedaven molt lluny de les actuals. Hi havia cel·les amb les cuines separades de les habitacions per un passadís i amb serveis comuns al final. Parrot ho explica sense eufemismes: «Vàters que no eren vàters, que eren comunes».

L’arribada tenia fins i tot el seu particular inventari. Una persona s’encarregava de comptar els plats, els gots i els coberts que hi havia a cada cel·la. I abans de marxar, tres dies després, tornava a passar per comprovar que no faltés res. Mitjans recorda encara els nervis de l’últim dia per saber si s’havia trencat algun got o havia desaparegut algun cobert.

Menjar de casa i mató de Montserrat

La vida a les cel·les ocupava bona part de la Romeria. Les famílies hi cuinaven i hi menjaven plegades. Anar al restaurant no formava part dels plans habituals de la majoria.

Parrot recorda les olles grosses, el menjar preparat que arribava des de Sant Andreu i les mongetes seques que es cuinaven durant aquells dies. «Una olla de mongeta i apa», explica quan recupera aquells àpats familiars. Hi havia, però, una compra gairebé obligada: el mató. Al matí s’anava a buscar i, juntament amb la coca, es convertia en una de les tradicions gastronòmiques de l’estada. Els llocs de venda han anat canviant amb els anys, però el costum ha sobreviscut al pas de les dècades.

La Romeria també oferia temps per descobrir la muntanya. Les excursions formaven part habitual del programa de moltes famílies i colles. Parrot havia pujat fins a Sant Jeroni, havia agafat el funicular fins a Sant Joan i havia fet recorreguts per Sant Miquel, la Santa Cova i diferents ermites. Montserrat no era només el monestir: durant tres dies, tota la muntanya es convertia en l’escenari de la trobada.

La Romeria que esperaven els joves

Per entendre què representava la Romeria, però, cal anar més enllà dels actes religiosos. Per als joves era també una oportunitat excepcional de convivència i diversió. Quan Parrot tenia 14 o 15 anys, recorda que els joves que treballaven als establiments de Montserrat i s’hi quedaven a viure organitzaven representacions teatrals coincidint amb l’arribada dels romers. També hi havia una coral i altres activitats que completaven les jornades.

A la nit, la plaça continuava plena de vida. «Fins a les dotze podies estar a la plaça jugant, cantant, cridant», recorda. Era un espai de trobada entre nois i noies en una època en què les possibilitats d’oci i de sortir de casa eren molt més limitades.

Mitjans conserva records semblants. De jove participava en els actes litúrgics, però també recorda les hores passades amb els amics a les cel·les, als passadissos i pels diferents espais de Montserrat. «Ens ho passàvem molt bé», resumeix. De tant en tant, admet, els havien de cridar l’atenció. I és aquí on apareixen algunes de les anècdotes que millor retraten l’ambient d’aquelles estades. Colles reunides en una cel·la fins que arribaven els vigilants a fer-les callar, bromes entre amics o la sal amagada dins dels llits.

Mitjans en recorda una especialment elaborada. Una persona no volia dormir a les cel·les perquè assegurava que en aquells llits antics hi havia mort gent. Els amics van aprofitar la por: van amagar sota el llit un aparell dels que servien per sentir els nadons i, des d’un altre punt, van començar a fer sorolls per espantar-lo.

Eren petites gamberrades, però també una mostra de la dimensió social d’una Romeria que permetia a tot un poble conviure durant tres dies fora de casa.

El pes d’una creu i una promesa que mai va explicar

Entre els records de Parrot n’hi ha un que conserva amb especial intensitat. El protagonista és el seu marit i la gran creu de Sant Andreu que es portava durant el viacrucis.

La creu pesava i els participants se l’anaven passant al llarg del recorregut. En una ocasió, el seu marit va assumir l’últim tram. Quan van arribar a la planada final, el capellà va començar el sermó, però ell es va negar a deixar la creu a terra.

Parrot recorda que ni tan sols el volia mirar perquè patia veient-lo aguantar aquell pes. El mateix capellà, en acabar, li va confessar que l’havia fet patir tant que havia escurçat el sermó. Per què no va voler deixar-la? Montserrat Parrot encara avui no ho sap. Creu que podia haver fet alguna promesa, però el seu marit mai no li va explicar el motiu.

És una d’aquelles històries petites i personals que difícilment apareixen als llibres, però que construeixen la memòria d’una tradició centenària.

Una relació que va més enllà de la Romeria

Els lligams entre Sant Andreu de la Barca i Montserrat tampoc no s’acaben amb aquests tres dies de setembre. Durant la conversa apareixen els noms de diversos santandreuencs que al llarg dels anys han format part de l’Escolania.

Mitjans recorda que el seu fill Ferran també va ser escolà i durant l’entrevista s’esmenten altres famílies del municipi vinculades a la institució. «Sempre hi ha hagut algú d’aquí», assenyala. En el cas de la seva família, la relació amb Montserrat era tan estreta que no es limitava a la Romeria. Com que el seu pare no tenia cotxe, les vacances d’estiu consistien sovint a passar una o dues setmanes allotjats en una cel·la. «Cada any anàvem a Montserrat», recorda.

«Se’m posa la pell de gallina»

Han passat més de vuitanta anys des d’aquelles primeres vespres en què Montserrat Parrot s’adormia al costat dels pares. Però hi ha una cosa que no ha canviat: continua pujant a Montserrat. Ho fa almenys una vegada l’any.

Quan se li pregunta què representa per a ella, busca les paraules i no acaba de trobar-les. No sap si definir-ho només com un sentiment religiós. És una barreja de fe, espiritualitat, records i emocions acumulades durant tota una vida. «Se’m posa la pell de gallina», acaba confessant.

Als 93 anys ja no pot fer el que feia abans. Les escales li impedeixen pujar a venerar la Mare de Déu i les llargues cues tampoc no hi ajuden. Recorda una època ben diferent, quan de petita ella i les altres nenes competien per veure quantes vegades havien pujat a fer un petó a la Moreneta. Una deia quatre; una altra, cinc. No hi havia les aglomeracions actuals.

Ara viu un altre Montserrat. Quan durant la Romeria la resta del grup puja al vespre i ella es queda a la basílica, troba un moment que descriu com especialment emotiu. L’església queda pràcticament buida. Hi ha silenci. Des de dalt arriben els cants dels romers. «És una pau i una tranquil·litat», explica.

Cent anys després, una Romeria diferent

La Romeria que descriu Montserrat Parrot ja no existeix tal com ella la va conèixer. Ni tampoc existeix aquell Sant Andreu de poc més d’un miler d’habitants.

La celebració s’ha anat adaptant a una societat diferent. Parrot considera que abans tenia un component religiós més marcat. Recorda, per exemple, la processó de torxes que recorria la plaça la primera nit. Però sobretot destaca un canvi generacional: avui hi participa molt menys jovent.

Abans, la Romeria significava marxar tres dies amb els veïns i els amics. No hi havia mòbils, els desplaçaments eren més complicats i les possibilitats d’oci, molt més reduïdes. Montserrat es convertia així en un lloc de pregària, però també de descoberta, amistat i llibertat. Aquesta doble dimensió, religiosa i popular, és precisament una de les claus que expliquen la pervivència de la tradició.

Aquest 2026, Parrot té previst tornar a pujar-hi. «Si Déu vol», respon quan li pregunten si participarà en la cita del centenari. La celebració comptarà també amb la participació d’entitats de Sant Andreu de la Barca, entre les quals els Diables i els Gegants.

I encara hi ha una coincidència més. Montserrat Parrot celebra l’aniversari el 15 de setembre. Quan la Romeria va deixar l’octubre i va passar al setembre, la cita va començar a coincidir algunes vegades amb el seu aniversari. Recorda especialment els 90 anys, que va celebrar precisament a Montserrat.

Ara en té 93 i continua disposada a tornar a la muntanya. La seva memòria permet reconstruir una imatge que queda molt lluny de la realitat actual: un Sant Andreu petit que omple un vagó de tren, famílies carregades amb menjar per passar tres dies fora, una cremallera oberta enfilant-se muntanya amunt, corredisses per aconseguir la millor cel·la, olles al foc, joves cantant a la plaça, excursions fins a Sant Jeroni, processons de torxes i una gran creu portada durant el viacrucis.

La 100a Romeria és la suma de totes aquestes històries. Algunes han quedat documentades; moltes altres només sobreviuen en fotografies familiars, converses i records. I és aquí on testimonis com el de Montserrat Parrot adquireixen un valor especial. Perquè explicar com es vivia la Romeria fa vuitanta anys és també recuperar una part de la memòria col·lectiva de Sant Andreu de la Barca.

Cent edicions després, han canviat els transports, els allotjaments, els costums i fins i tot la manera de viure la fe. Però cada setembre Sant Andreu torna a mirar cap a Montserrat. I persones com Montserrat Parrot expliquen per què aquesta muntanya continua ocupant un lloc especial en la història de moltes famílies del municipi.