El periodista esportiu ha visitat Sant Andreu de la Barca convidat per la Penya Barcelonista. En una entrevista a Ràdio Sant Andreu, ha repassat més de quatre dècades de professió, les seves vivències amb Magic Johnson i els germans Gasol, la complicitat amb Nacho Solozábal i una jubilació que viu sense nostàlgia.

Jordi Robirosa fa un any i mig que es va jubilar, però la seva veu continua molt present entre els aficionats al bàsquet. Ho va tornar a comprovar passejant pels carrers de Sant Andreu de la Barca, poc abans de participar en una conferència organitzada per la Penya Barcelonista al Teatre Núria Espert. Dos joves el van reconèixer i el van saludar amb un crit que l’ha acompanyat durant bona part de la seva carrera: «Apostoflant!». «Encara em sorprèn que la gent m’aturi pel carrer o que els joves em vulguin entrevistar. Vol dir que alguna cosa hem fet bé», explica amb satisfacció en una entrevista a Ràdio Sant Andreu.

Després de més de 3.000 retransmissions i una trajectòria que l’ha portat als grans escenaris del bàsquet internacional amb TV3, Robirosa no enyora els micròfons. Continua seguint l’esport, però ara ho fa des d’una altra perspectiva. «La meva vida professional ja ha passat. Ara són uns altres els que han d’agafar les regnes. No cal que jo torni», assegura. No hi ha resignació en les seves paraules. Al contrari. Parla d’una etapa que considera tancada i de la satisfacció d’haver pogut dedicar tota una vida a allò que volia fer des de petit.

La mateixa passió per una final europea que per un partit de bàsquet femení

Robirosa ha retransmès més de trenta disciplines esportives, però és el bàsquet el que l’ha convertit en una de les veus més reconegudes del periodisme esportiu català. «El bàsquet és un esport molt vibrant», afirma. Li agrada la intensitat dels partits, la incertesa dels marcadors i també el respecte que, segons destaca, hi ha cap als àrbitres.

Durant l’entrevista recorda les tardes de dissabte en què viatjava fins a la Seu d’Urgell per retransmetre partits de bàsquet femení. No importava que l’audiència fos molt inferior a la d’una final europea. «Quan et poses els auriculars i et donen pas, ho has de donar tot. Encara que només et vegin 5.000 persones. Una final europea pot tenir un milió d’espectadors, però la professionalitat ha de ser exactament la mateixa».

Aquesta exigència l’ha acompanyat durant tota la seva carrera. Robirosa explica que acostumava a arribar als pavellons una hora i mitja abans de començar els partits. Volia parlar amb els jugadors, els entrenadors i també amb els rivals. Conèixer detalls que després podia incorporar a les retransmissions.

També reivindica haver impulsat, juntament amb Lluís Canut, les retransmissions a peu de pista, quan encara era habitual que els comentaristes treballessin des de les cabines de premsa. «Des de baix no tens tota la perspectiva del partit, però per això ja tens el monitor. En canvi, pots veure què passa a les banquetes, què es diuen els jugadors o com reaccionen els entrenadors. T’assabentes de moltes més coses».

Nacho Solozábal, més de trenta anys d’entesa davant dels micròfons

Una de les grans complicitats de la seva carrera ha estat amb Nacho Solozábal. Durant més de trenta anys han compartit retransmissions i han format una parella que ha deixat empremta entre els seguidors del bàsquet. «Amb el Nacho ens entenem amb la mirada, fins i tot amb la respiració. Jo ja sé quan vol intervenir i quan no. Per això gairebé mai ens trepitjàvem parlant».

La relació ve de molt abans de la televisió. Robirosa recorda que va veure debutar Solozábal amb setze anys, quan ell també era adolescent i anava al Palau Blaugrana amb un amic. Allà s’asseien al costat de Montse, la que aleshores era la nòvia del jugador i que acabaria sent la seva dona. Més de cinquanta anys després, les dues famílies continuen mantenint una estreta amistat. Es truquen sovint i el bàsquet continua sent un dels seus temes habituals de conversa.

Magic Johnson i una anècdota que explica molt més que el bàsquet

De tots els grans jugadors que ha conegut, Robirosa té clar quin l’ha impressionat més: Magic Johnson. El va entrevistar diverses vegades i recorda especialment l’entrevista que li va fer després que el jugador anunciés que era portador del VIH. Segons explica, va ser el primer periodista internacional que va poder parlar amb ell en aquell moment.

Però quan li preguntem què feia tan especial Magic Johnson, no parla d’assistències, de títols ni de jugades espectaculars. Prefereix explicar una escena que va presenciar a Los Angeles. Era abans d’un partit dels Lakers. Johnson va arribar al pavelló amb força antelació i, abans d’entrar, es va aturar a parlar durant uns deu minuts amb un dels conserges. Robirosa, encuriosit, va esperar que acabessin per preguntar-li de què havien parlat. «Em va dir que la seva dona estava malalta i que Magic s’havia interessat per com es trobava. Aquest era Magic Johnson».

El periodista també recorda la influència que va tenir el jugador dels Lakers per aconseguir que altres estrelles de l’NBA participessin en els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992.

El dia que Pau i Marc Gasol van fer història

Entre les imatges que guarda a la memòria hi ha el salt inicial de Pau i Marc Gasol en un All-Star de l’NBA. Dos germans, nascuts a Sant Boi de Llobregat, enfrontats com a titulars en el partit de les estrelles. «Dos nois de Sant Boi, a un tir de pedra de Sant Andreu de la Barca, fent el salt inicial d’un All-Star. Això no ho tornarem a tenir mai», recorda.

Per a Robirosa, aquell moment tenia un significat especial. Havia seguit els germans Gasol des dels seus inicis i coneixia de prop la família. Veure’ls protagonitzar una escena com aquella era també recordar tot el camí que havien recorregut.

Una altra de les experiències que conserva és el debut de Pau Gasol a l’NBA, l’any 2001. Robirosa hi va ser i va aconseguir un material que cap altre periodista tenia: imatges del jugador a casa, converses amb els pares i un partit improvisat amb el seu germà Marc, que aleshores tenia catorze anys. El problema va arribar a l’hora d’enviar les imatges a Catalunya. Les dificultats amb la connexió per satèl·lit van fer que necessités catorze hores per fer arribar el material. «Ara ho pots enviar immediatament amb internet i pràcticament sense cost. En això hem guanyat molt», reconeix.

«Apostoflant!», una paraula que encara l’acompanya

Al llarg dels anys, Robirosa ha construït una manera molt personal d’explicar el bàsquet. Una narració influïda pels comentaristes nord-americans, amb canvis de ritme, sentit de l’humor i expressions que han acabat formant part del vocabulari dels aficionats.

La més coneguda és, sens dubte, «apostoflant!». El que sorprèn és que assegura que no la utilitzava gairebé mai. «La deia una vegada per temporada, com a molt. La jugada havia de ser realment extraordinària».

L’expressió prové del francès i de la influència familiar d’aquesta llengua. Amb els anys es va convertir en la seva marca personal, fins al punt que molts aficionats encara el reconeixen per aquesta paraula. Ell mateix admet que no sap explicar del tot com va aconseguir tenir un estil tan identificable. Sí que recorda que sempre va voler narrar les jugades sense envair l’espai dels comentaristes, deixant que Solozábal aportés l’anàlisi tècnica.

Cinc-cents Quixots i una debilitat per Sherlock Holmes

La conversa també permet descobrir un Robirosa allunyat de les pistes de bàsquet. És un gran lector, li agrada visitar exposicions i té una debilitat especial per les llibreries.

Una de les seves grans passions és El Quixot, de Miguel de Cervantes. Tant, que al llarg dels anys ha reunit uns 500 exemplars de l’obra en diferents llengües i edicions. «Quan viatjo m’agrada entrar a les llibreries i comprar un Quixot. Ja m’explicaràs què faig amb 500 exemplars, però m’agrada i em diverteix», explica entre rialles.

El va llegir per primera vegada quan tenia poc més de vint anys i encara avui hi torna sovint. De vegades rellegeix alguns episodis abans d’anar a dormir i acaba rient tot sol, davant la sorpresa de la seva dona.

L’altra gran passió literària és Sherlock Holmes. Robirosa forma part del Cercle Holmes de Barcelona i reivindica el valor literari dels relats d’Arthur Conan Doyle, que considera molt més que simples novel·les juvenils. Li interessa especialment la manera com l’escriptor retrata la societat victoriana i la capacitat d’observació del seu personatge.

«Hem guanyat en tecnologia, però hem perdut rigor»

La seva experiència també li permet mirar amb perspectiva l’evolució del periodisme esportiu. Robirosa no creu que abans tot fos millor. Les noves tecnologies han facilitat moltes coses i les xarxes socials també ofereixen possibilitats que haurien estat impensables quan començava.

Ell mateix utilitza Instagram, una xarxa que assegura que li resulta divertida. En canvi, mai no ha volgut tenir un compte a X, sobretot pel clima d’insults que considera que s’hi genera. El que sí que li preocupa és la pèrdua de rigor i la confusió entre periodisme i entreteniment. «No tothom és periodista», sentencia, abans de criticar la presència de determinats creadors de contingut en competicions esportives que, segons considera, no mostren prou respecte pels esportistes ni per la feina dels professionals.

També lamenta que cada vegada sigui més habitual retransmetre esdeveniments des d’un estudi, sense desplaçar-se al lloc on passen les coses. Per a ell, ser-hi continua sent essencial. No només per explicar millor un partit, sinó per captar allò que les càmeres no sempre mostren.

La jubilació, sense nostàlgia i amb ganes de continuar descobrint coses

Quan parla de la jubilació, Robirosa transmet tranquil·litat. No troba a faltar els viatges constants ni la pressió de les retransmissions. Ara pot dedicar més temps a la família, a la lectura i a totes aquelles activitats que abans havia de combinar amb una agenda professional exigent.

Fa gairebé cinquanta anys que comparteix la vida amb la seva dona, a qui va conèixer quan eren adolescents. Ara també gaudeixen dels nets. Continua veient bàsquet i parlant-ne amb els amics, però sense la necessitat de tornar a posar-se davant d’un micròfon. «Jo busco ser feliç», resumeix. I aquesta felicitat també passa per acceptar invitacions com la de la Penya Barcelonista de Sant Andreu de la Barca, retrobar-se amb aficionats i compartir records d’una carrera que encara desperta admiració.

El consell d’un nen que volia ser periodista

Al final de l’entrevista, Robirosa torna als seus inicis. A aquell nen de sis anys que llegia la revista esportiva Dicen, anotava dades i ja tenia clar que volia ser periodista.

No tenia cap pla B. Només una vocació que va perseguir fins i tot quan les circumstàncies semblaven posar-li les coses difícils.

Recorda especialment el tancament del diari Hoja del Lunes, on havia treballat. En aquell moment va arribar a pensar que potser no podria continuar dedicant-se al periodisme. «Però una veu interior em va dir: persegueix el teu somni».

És el mateix consell que dona ara als joves que volen començar en una professió que considera cada vegada més complicada. «No ho tindran gens fàcil, però han de perseguir el seu somni. Jo vaig perseguir el meu i ho vaig aconseguir».

Jordi Robirosa ha deixat de retransmetre partits, però no ha perdut la curiositat ni les ganes d’explicar històries. A Sant Andreu de la Barca ho ha tornat a demostrar. Durant més de vint minuts de conversa, ha passat del bàsquet a la literatura, de Magic Johnson a Cervantes i dels records de joventut a la jubilació. I quan s’ha acabat l’entrevista, encara tenia ganes de continuar parlant. «Podríem haver estat conversant mitja hora més», ha dit abans d’acomiadar-se.

Jordi Robirosa, un periodista que ha viscut la seva professió amb rigor i passió.