La jove soprano, establerta a Sant Andreu de la Barca des de fa dos anys, debutarà el 4 d’octubre al Teatre Núria Espert amb una gala lírica que vol acostar l’òpera i la sarsuela a tots els públics.

Per a Aitana Torrijo, la música no és només una professió. És una manera d’entendre la vida. Amb només acabar els estudis superiors de cant a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), la jove soprano afronta ara un dels moments més importants de la seva trajectòria: la seva primera actuació al Teatre Núria Espert de Sant Andreu de la Barca, el municipi on viu des de fa dos anys i que, assegura, «m’ha acollit amb els braços oberts».

La cita serà el pròxim 4 d’octubre amb «Grans èxits de l’òpera i la sarsuela», una gala lírica ideada i dirigida per ella mateixa que reunirà joves músics formats a l’ESMUC amb un objectiu molt clar: demostrar que la música clàssica pot emocionar qualsevol espectador, encara que mai abans hagi trepitjat un teatre d’òpera.

«Em fa molta il·lusió, però també una mica de nervis perquè és la meva presentació com a soprano al poble. Vull demostrar que una veïna de Sant Andreu també es pot dedicar a aquestes coses. Sobretot sento il·lusió i emoció per poder compartir-ho amb tothom«, explica durant l’entrevista concedida a Ràdio Sant Andreu.

De Madrid a Sant Andreu de la Barca

Nascuda a Madrid, Torrijo va arribar a Catalunya fa quatre anys per continuar la seva formació musical a l’ESMUC. El camí, però, no va ser senzill. Com molts joves, va haver de canviar diverses vegades de domicili fins que, gairebé per casualitat, va trobar casa a Sant Andreu de la Barca. «Vaig arribar per sort. Després de passar per diversos llocs vaig trobar una bona casa en un bon poble. D’aquí no em moc. Estic molt contenta amb la comoditat del poble, amb la gent i amb la meva vida aquí«, afirma.

Dos anys després, assegura que ja se sent una santandreuenca més. «He creat el meu cercle d’amics, les meves xarxes. Sant Andreu té moltes coses positives: aposta per l’esport, té equipaments com Can Salvi, molts bars i restaurants… Estic molt a gust aquí i espero quedar-m’hi molts anys més«, comenta.

Una vocació que va néixer gairebé sense adonar-se’n

La música sempre havia format part de la seva vida, però no imaginava que acabaria convertint-se en soprano. «Des de petita no parava de cantar. Els meus pares em van apuntar a una escola municipal de música perquè sempre estava cantant. Vaig començar amb la flauta travessera i el piano, i més tard vaig descobrir el conservatori. Mai havia cantat música lírica, però jo només volia aprendre a cantar«, recorda.

Aquella curiositat inicial es va anar transformant en vocació. «Vaig començar a veure com evolucionava la meva veu i vaig pensar que potser aquell podia ser el meu camí. No havia somiat mai ser soprano; simplement es va anar construint amb el temps«, explica.

La disciplina d’un esportista d’elit

Si hi ha una paraula que es repeteix durant tota la conversa és «disciplina». Torrijo insisteix que el cant líric exigeix una dedicació absoluta. «Ser soprano és com ser un esportista d’elit. Cada dia has de pensar com cuides el teu instrument, com estudies sense cansar-te, com protegeixes la veu. És molt treball mental i molta disciplina«, assegura.

Per mantenir la veu en les millors condicions segueix una rutina estricta: beure almenys dos litres d’aigua al dia, utilitzar caramels de pròpolis o gingebre quan cal, fer nebulitzacions diverses vegades per setmana i mantenir una bona condició física. «La veu és el teu propi cos. Si cuides el cos, cuides la veu. Tot hi influeix: l’exercici, el descans, la hidratació… qualsevol detall compta«, explica.

Els assajos també formen part del dia a dia. «Intento no estudiar gaire a casa per no molestar els veïns perquè el cant líric té molt volum. Però hi ha dies que els ofereixo concerts gratuïts», comenta entre rialles. «Cada dia vaig al conservatori a treballar la tècnica i el repertori. És una disciplina constant.»

«L’òpera em va enganxar per les emocions»

Malgrat dedicar-hi la vida, Torrijo reconeix que no prové d’una família de músics i que va descobrir l’òpera relativament tard. «Vaig començar escoltant les àries més conegudes i després vaig descobrir peces menys populars que em posaven la pell de gallina. Vaig pensar que hi havia molt més per descobrir i em vaig enganxar completament«, explica.

Precisament aquesta capacitat de commoure és, per a ella, l’essència del cant. «Has de sentir l’emoció però també saber controlar-la perquè arribi al públic. Entre l’artista i l’espectador no hi pot haver barreres. Sempre hi ha d’haver comunicació«, reflexiona.

«Una bona veu no és suficient»

Un dels missatges que més reivindica és que el talent natural, per si sol, no garanteix una carrera musical. «És un error pensar que un cantant només necessita una bona veu. Hi ha persones amb veus molt diferents. Jo mateixa vaig començar sense tenir una veu extraordinària. La música és esforç, treball, constància i emoció«, afirma.

Per això insisteix que la interpretació és tan important com la tècnica. «Pots cantar molt bé, però si no comuniques, falta una part essencial. La música és transmetre emocions. Això la intel·ligència artificial mai no ho podrà fer«, assegura.

L’ESMUC, una escola de vida

La decisió de deixar Madrid per estudiar a Barcelona va suposar un abans i un després. «Quan em van dir que havia estat admesa a l’ESMUC vaig sentir una barreja enorme d’emoció i de por. Significava marxar de casa, començar una vida nova i demostrar que podia estar a l’altura«, recorda.

Aquella experiència, diu, l’ha fet créixer molt més enllà de la música. «He après a tenir paciència. Quan surts de casa, has de trobar feina, habitatge, adaptar-te a professors nous… Entens que les coses no arriben immediatament i que cada pas forma part del camí«, explica.

Una gala pensada per a tots els públics

El concert del 4 d’octubre combinarà àries molt populars de l’òpera i la sarsuela amb peces capaces de sorprendre tant els aficionats habituals com els qui s’hi apropin per primera vegada. «Hem fet una selecció molt pensada perquè moltes persones les reconeguin. Hi haurà gent que dirà que no escolta òpera, però quan les senti pensarà: ‘Aquesta em sona’. Són melodies presents en pel·lícules, anuncis o dibuixos animats«, explica.

Entre les peces més especials hi haurà «O mio babbino caro», de Puccini. «És una ària molt intensa. El repte és gestionar l’emoció mentre la transmets al públic«, afirma.

L’acompanyaran el baix-baríton Stanis i la pianista Rose Thomas, també vinculats a l’ESMUC, en un espectacle protagonitzat íntegrament per joves músics que inicien la seva trajectòria professional.

«El meu somni és continuar cantant»

Quan se li pregunta pels seus objectius, Torrijo respon amb humilitat. «El meu somni ja l’estic complint, que és cantar. M’encantaria poder viure de la música, interpretar moltes òperes i moltes sarsueles. Evidentment, actuar algun dia al Liceu seria meravellós, però el que més m’agrada és estar en contacte amb la gent i veure que el que faig emociona«, assegura.

Després de completar el grau superior, aquest setembre iniciarà un màster d’interpretació mentre continua impartint classes de cant. «Un músic mai deixa d’aprendre. La veu canvia amb els anys i cal formar-se sempre. Fins i tot fent de professora aprenc dels meus alumnes cada dia«, conclou.