Taquen pinta la força col·lectiva: un homenatge als castellers i a la cultura local a Sant Andreu de la Barca

Dins del Festival Kromatic, l’artista madrileny Taquen, reconegut muralista i artista plàstic, ha deixat la seva empremta a la façana del CRA. El que hi ha plasmat no és només un mural: és una declaració de valors, una al·legoria de la cooperació, i un homenatge visual a una de les tradicions catalanes més significatives —els castellers.

L’art com a metàfora del treball col·lectiu

La proposta de Taquen parteix d’un concepte senzill i alhora potent: el treball en equip. L’artista va rebre l’encàrrec amb una petició clara —que la seva obra parlés de la cultura local i de la col·laboració. I ho va tenir clar: els castells humans, símbol viu de la cultura popular catalana, representaven amb exactitud tot allò que volia expressar.

“El que em fascina dels castellers és que tothom hi té un lloc: nens, dones, homes grans… Cada cos troba el seu espai. És cooperació pura, comunitat real”, explica Taquen. I amb aquesta idea com a eix, va començar a construir un mural sense rostre, però amb molta ànima.

Mans que parlen, mans que uneixen

Allò que més crida l’atenció del mural és l’absència de cares i la presència explícita de mans. Taquen treballa habitualment amb aquest element —el considera un llenguatge en si mateix. “Les mans expliquen qui som. Tenen memòria. D’un forner, d’un artesà, d’un escalador… Cada mà parla sense necessitat de paraules”, reflexiona.

Les mans del mural de Sant Andreu s’entrellacen, s’aixequen, s’ajuden. I així, sense personalismes, Taquen fa una aposta per la col·lectivitat i la discreció. “No volia que destacés cap individu. Aquesta obra no és sobre mi, ni sobre una sola persona. És sobre la força del grup”.

Un mural que s’integra, no que imposa

L’estètica de Taquen és refinada, subtil. Fugint dels colors vius i de l’estridència, l’artista escull tonalitats suaus, orgàniques, que connecten amb l’entorn natural i urbà del municipi. La seva màxima: que el mural sembli que ja era allà abans de pintar-lo.

“No vinc a imposar res. El mur no és meu, és del lloc. La gent del barri el veurà cada dia, i per això he de ser respectuós amb l’espai i amb la comunitat”, diu. Això implica estudiar l’arquitectura, observar la llum, entendre la paleta cromàtica del paisatge urbà.

Tot i les dificultats tècniques —la paret escollida era poc agraïda, amb una textura absorbent i irregular—, l’artista va saber adaptar-se. El disseny inicial va haver de modificar-se a mitja execució, però això no el va desanimar. “És part del repte. Cal ser resilient, saber llegir els imprevistos i fer-los part de l’obra”.

Efímer però transformador

Una de les característiques essencials de l’art urbà és la seva efimeritat. Està exposat a la pluja, al sol, al desgast del temps. Però per a Taquen, això no li treu valor —al contrari. “La transformació forma part del procés. El mural canvia, es desgasta, com ho fem les persones. I això el fa viu”, reflexiona.

Més que no pas el resultat final, Taquen valora el que passa durant la creació. “Pintar a peu de carrer és un privilegi. La gent passa, pregunta, t’ofereix aigua… I això, sobretot en els pobles, té una qualitat humana que no té preu”.

Un artista compromès, més enllà dels murs

Taquen és un nom reconegut dins l’escena muralística de l’Estat. Ha treballat arreu de la península, i també a Catalunya, amb participacions en festivals com Pintalis (Mollet del Vallès) o Contorno Urbano a l’Hospitalet. Però el seu compromís no es limita a l’estètica.

Recentment ha impulsat iniciatives com Pintaquen, un projecte editorial amb finalitats solidàries per ajudar nens afectats per la Dana a València. “L’art també pot ser una eina per cuidar, per acompanyar. No tot ha de quedar-se penjat d’una paret”, afirma.

Una experiència compartida que perdura

Ara que el mural està acabat, Taquen es prepara per tornar a Madrid. Però a Sant Andreu de la Barca hi deixa molt més que pintura: hi deixa una experiència viscuda, un record compartit i un símbol visual de la força del treball conjunt.

“La cultura ha de ser pública. No tothom pot pagar una entrada per veure art, però tothom té dret a trobar-se’n al carrer. I això és el que m’emociona de pintar en espais com aquest”.