L’Escola Àngel Guimerà ha celebrat aquest cap de setmana el seu 50è aniversari amb una jornada que ha superat el caràcter festiu per convertir-se en un autèntic exercici de memòria col·lectiva. Centenars de persones han passat pel centre al llarg del dia en una cita que ha combinat activitats lúdiques amb emoció, retrobaments i reconeixement a cinc dècades d’història educativa.
Des de primera hora del matí, amb propostes com un passeig per la muntanya, fins a les activitats de tarda amb jocs, inflables, tallers i esports, el recinte escolar s’ha omplert de vida. Famílies, alumnes actuals, exalumnes, mestres en actiu i jubilats han compartit espais i records en una jornada que ha tingut com a moment central el descobriment de la placa commemorativa del 50è aniversari.
“Una cita excepcional”: el present de l’escola
El director actual, José Antonio Férriz Fernández, ha estat una de les veus principals de la jornada. La seva valoració és clara: “És una cita excepcional. Des del matí amb el passeig ja hem tingut una participació molt alta, i a partir d’aquí no ha deixat d’arribar gent”.
Férriz posa l’accent en el significat profund de la celebració: “Més enllà de les activitats, el que realment té valor és retrobar-se. Hi ha persones que han fet vida aquí, que han vist créixer infants i que encara mantenen aquest vincle. Que avui decideixin compartir el seu temps amb nosaltres és molt especial”.
Amb sis anys al capdavant de la direcció i una trajectòria prèvia com a docent, assegura que el projecte continua viu: “Quan vaig arribar ja vaig veure que aquest podia ser el meu lloc. I avui, veient aquesta resposta, encara ho tinc més clar”.
Els inicis: una escola que va néixer dispersa i va créixer ràpidament
El testimoni de Jesús Magallón permet entendre els orígens del centre. “El claustre es va formar el 1975, però fins a la inauguració de l’edifici el 1976 estàvem repartits en diferents espais: acadèmies, dependències municipals…”, recorda.
Aquella etapa inicial va donar pas a un creixement espectacular. “A principis dels anys vuitanta vam arribar als 1.100 alumnes. Érem l’escola pública més gran de Catalunya”, explica. Una realitat molt diferent de l’actual, però que defineix una època.
Magallón, però, destaca sobretot el clima humà: “Hi havia un ambient molt bo entre mestres i alumnes. Això és el que més em diuen encara avui els exalumnes i els exprofessors”. En la jornada, viscuda amb emoció, reconeix: “És un dia de molts records i molts retrobaments. Això és el que dona sentit a tot”.
L’etapa de consolidació: educar persones
La mirada de Cati Martínez, que va dirigir el centre durant 18 anys, aporta una altra perspectiva. “Estic superemocionada. Retrobar-me amb famílies, alumnes i companys m’ha fet sentir molt estimada”, explica.
Martínez resumeix la seva trajectòria amb una idea central: “Hem fet persones. Això és el més important d’una escola”. I ho exemplifica amb experiències quotidianes: “Arribes a un hospital i et trobes que la infermera que t’atén és una exalumna. Això et dona una satisfacció enorme”.
També reivindica l’adaptació als temps: “L’escola ha canviat perquè la societat canvia. Ni és millor ni pitjor, és diferent. Però continua sent una família, un espai on comença el cultiu social”.
Pel que fa al futur, el seu missatge és contundent: “Cal recuperar el mestre vocacional. És una feina que requereix implicació personal, perquè els infants i les famílies ho necessiten”.
Una escola que marca trajectòries: la veu institucional
L’alcalde, Marc Giribet Gavara, també exalumne del centre, ha aportat la visió institucional i personal. “Els records que tinc són molt positius. Professors que et marcaven no només per la matèria, sinó per la manera de ser i d’ajudar”, afirma.
Giribet assegura que la seva experiència al centre va ser clau: “Vaig tenir una de les infàncies més boniques que es pot tenir, també gràcies a aquesta escola”. I en clau de ciutat, afegeix: “Que una escola faci 50 anys vol dir que la societat prospera. És un símbol de continuïtat”.
Tot i reconèixer els canvis físics —“no hi ha res que recordi com era abans”—, destaca la millora de les instal·lacions i apunta el repte: “Cal mantenir o superar l’ambient i la qualitat educativa”.
La creativitat i l’empremta docent
Un dels noms més recordats pels exalumnes és el de Benjamí Tous, històric professor de plàstica. La seva participació en el descobriment de la placa ha estat un dels moments més simbòlics.
Tous recorda la seva etapa amb passió: “Recordo les persones, les mirades dels alumnes. Vam viure moments molt intensos: Sant Jordis, Nadals, activitats…”. També explica el seu mètode: “Treballàvem la plàstica de manera estructurada, però buscant sempre l’emoció i la sorpresa”.
Encara avui, molts exalumnes el recorden amb expressions i activitats concretes, com les mones de Pasqua o la seva consigna “atenció-demostració”. Per ell, el missatge és clar: “Hem de defensar el treball manual. La tecnologia està bé, però no pot substituir la creativitat personal”.
El claustre: una família que traspassa dècades
Aquest esperit de comunitat també es reflecteix en les paraules de les exprofessores Marisol Garcia, Pili López i Maruja Cano.
“És tota la meva vida. L’estimo moltíssim”, afirma Marisol Garcia. Pili López, després de 39 anys al centre, reconeix que troba a faltar “les abraçades dels nens i el contacte diari amb les famílies”.
Maruja Cano recorda especialment l’acollida: “Quan vaig arribar no coneixia ningú i em van tractar com una germana. Érem una família, fèiem vida junts dins i fora de l’escola”.
Les tres coincideixen en els canvis viscuts —com les classes de fins a 35 alumnes— i en el consell a les noves generacions: “Vocació, il·lusió i respecte”.
Els exalumnes: memòria viva del centre
La jornada ha estat especialment significativa per als exalumnes, que han omplert el centre de records.
Maribel Cervera explica que el primer impacte ha estat visual “He trobat a faltar les moreres del pati. Ha canviat molt”. Lidia Martín coincideix “El centre és diferent, però els records dels amics continuen igual”. Mari Carmen destaca l’emotivitat “És molt maco tornar aquí després de tants anys”.
Daniel Álvarez posa en valor el professorat “Van ser una guia per a nosaltres i encara avui els recordem”. I Lis Cabello subratlla la continuïtat dels vincles “Encara mantenim amistats d’aquella etapa i fins i tot contacte amb professors”.
Els testimonis coincideixen en una idea: l’escola no només educava, sinó que creava comunitat i amistats duradores.
Present i futur: continuar el llegat
Avui, l’Escola Àngel Guimerà compta amb 341 alumnes, des d’I3 fins a sisè de primària. Una xifra que reflecteix la realitat actual, lluny dels anys de màxima expansió, però amb un projecte consolidat.
La direcció ho té clar: “L’objectiu és continuar treballant i poder celebrar molts anys més”.
