No hi ha res pitjor que la mort d’un fill, assegura Montserrat Caus, que m’ha rebut a casa seva, al barri de Can Prats. Visiblement emocionada relata com la pèrdua del seu fill, en Joan Lladó, -aquest mes fa vint-i-cinc anys- va impulsar-los, a ella i al seu marit, Joan Lladó, a transformar aquest dolor en laminar-lo en els altres. Fundant l’any 2010 Mar Endins, una entitat que ha ajudat a innumerables persones que han arribat amb mancances o necessitats a la nostra ciutat.
Sense entendre ni conèixer la història d’en Joan (fill), antropòleg i apassionat dels viatges, no es pot explicar com en ple 2026, amb les creixents onades de populismes i de les extremes dretes, encara hi ha un oasi de solidaritat i comprensió altruista envers les persones migrants. «Gairebé que hem après tot d’ell», explica Caus, que narra com el seu fill ja donava un cop de mà de manera desinteressada a qui en el seu entorn necessitava ajuda.
Na Montserrat i en Joan van arribar a una conclusió: «El nostre patiment és tan gran que mai ningú ens el podrà treure. Però, en canvi, com feia ell, sí que podíem ajudar a treure’l d’algú altre». Amb aquesta reflexió van decidir-se a ajudar els nouvinguts a la ciutat. Seguint el testimoni d’en Joan, expandint el seu llegat de vida arreu.
Mar Endins, la mà estesa per qui ho necessita
Montserrat em convida a pujar les escales de la seva llar. Una casa gran i silenciosa, plena de mobles de fusta fosca, tapets de ganxet i fotografies dels seus Joans. Sembla que cada objecte ocupi el seu lloc des de fa dècades, resistint-se al canvi. Un rellotge de paret antic marca les hores sense les presses d’aquests temps, mentre ara només hi viu Montserrat, que es mou a poc a poc escales amunt. M’ensenya l’habitació del seu fil, on ara ella dorm, que és plena de fotos dels seus viatges i de revistes.
Entre les moltíssimes accions solidàries que ha comandat Mar Endins hi ha les classes de llengua catalana i castellana, el pagament d’habitacions a gent amb escassos recursos o l’orientació i acompanyament perquè les persones migrants puguin accedir a atenció sanitària o advocats. Actualment, des del traspàs de Joan Lladó el 2023, cofundador de l’entitat, Mar Endins juga el paper de «ser la mà que necessita algú que es troba en un moment dolent». Ja no es reuneixen setmanalment, també per l’edat ja avançada de Montserrat, però encara tenen una funció social imprescindible: «Mar Endins no pot plegar».
Un oasi en un context mundial de populismes
Econòmicament, han pogut «anar tirant», tot i que sovint, assegura, que s’han hagut d’escurar la butxaca. Però fa valdre els socis i la gent que els fa donatius: «Aquesta gent no surt a les notícies».
Sobre els prejudicis típics penjats com una ‘llufa’ a les persones nouvingudes o els sensesostre, Montserrat és taxativa: «M’estimo més que em prenguin el pèl, que no pas assabentar-me després que haver-i dit que no, li ha suposat un patiment». En el context mundial actual on hi ha un repunt dels populismes, la presidenta de Mar Endins reflexiona: «Què he fet jo per néixer aquí? (Europa), que ho has triat?, i aquell altre que li ha tocat néixer allà? (Àfrica)?». Empipada, Montserrat, sentència: «Això em subleva».
Una entitat que aquest any celebra setze anys de solidaritat i també commemoren el vint-i-cinc aniversari de la marxa d’en Joan. Un llegat que ha germinat en centenars de persones que, gràcies a la família Caus-Lladó, han pogut viure una vida més fàcil i digne, en un món una mica més humà.
