Els murs no només separen espais. També poden connectar mons. Aquesta és la convicció de la muralista Irene López León que ha transformat un mur a Sant Andreu de la Barca en una escena d’unió, superació i complicitat.

L’artista de L’Hospitalet de Llobregat hi ha arribat de la mà del festival Kromatic, que promou el muralisme contemporani com una eina de transformació social i urbana. I ella, amb una dècada d’experiència i una paleta inconfusible, ha sabut llegir el territori i oferir-hi una obra pensada no només per ser observada, sinó viscuda.

D’un viatge a una vocació

Quan Irene explica com va començar tot, no parla d’escoles d’art ni de plans de carrera. Parla de casualitats. I de dones que obren camí. “Va ser a Kuala Lumpur. Allà vaig veure una dona pintant un mural, i em vaig adonar que jo també ho podia fer. Aquell moment va ser determinant”, recorda. Aquella inspiració espontània la va portar, sense gairebé adonar-se’n, a fer del muralisme una forma de vida. “No tenia intenció de fer-me muralista. Però de mural en mural, la pintura va anar ocupant-ho tot.”

Colors que no només decoren, expliquen

Amb una trajectòria de més de deu anys, López León ha intervingut murs a ciutats tan diverses com Miami, Brussel·les, Panelles, l’Hospitalet i ara, Sant Andreu de la Barca. El seu estil no és fàcil d’etiquetar, i això és precisament el que el fa únic. “M’agrada provar, evolucionar. No em vull encasellar. Però el que sempre hi és present són els colors vius, la composició molt cuidada i, sobretot, la natura”, afirma.

Per a ella, la natura no és només un paisatge, és un lloc intern. “És on em sento bé, on connecto amb la vida”. Així, sovint, els seus murals evoquen espais imaginaris, paradisos cromàtics on la natura guanya la partida a l’asfalt. Però a Sant Andreu, la temàtica ha estat diferent. El mural gira entorn de l’esport i la salut, amb una mirada que va més enllà de la pràctica física: “No volia centrar-me en un esport concret, sinó destacar els valors que l’esport representa: el joc net, el suport mutu, saber guanyar i saber perdre”.

Art que surt del marc i es posa al carrer

L’obra d’Irene neix per ser compartida. La seva galeria són els carrers. I aquesta és una elecció ideològica. “L’art urbà és accessible. No cal pagar entrada per veure’l. És per a tothom, i això és important”, afirma. A més, pintar en l’espai públic permet un contacte directe amb les persones. “La gent s’apropa, pregunta, opina… És molt enriquidor.”

Aquest contacte es fa encara més rellevant quan el mural es crea in situ, a la vista de tothom. Molts veïns de Sant Andreu han observat com l’obra prenia forma a partir de l’estructura numèrica i codificada amb què Irene planifica les seves peces. “Pinto a cegues, en el sentit que no veig l’obra sencera quan hi sóc a sobre. Per això, faig servir codis, números i lletres que em permeten saber on va cada color.”

Una artista global que estima el local

La feina de muralista l’ha portat a recórrer món, però Irene no perd de vista el context de cada obra. “Sempre m’adapto al lloc on treballo. Miro d’entendre el territori, parlar amb la gent, trobar una temàtica que els representi”, explica. A Sant Andreu, aquest treball de connexió ha donat com a resultat un mural que vol ser un mirall per als qui el veuen: una celebració de la col·lectivitat a través de l’esport.

La seva capacitat per adaptar-se no és només formal o temàtica: també és emocional. “Hi poso cor i amor, i crec que això es nota. I quan signo un mural, em quedo amb la sensació d’haver deixat una part de mi allà. Li faig una foto, i aquella nit dormo bé”, diu amb naturalitat.

L’art efímer com a acte de llibertat

Acceptar que l’obra al carrer té data de caducitat forma part de la filosofia d’Irene. “Està exposada a la pluja, al sol, al temps… És natural que canviï, que s’esborri, que desaparegui. He après a deixar anar”, afirma. Per a ella, aquesta fugacitat no és un problema, sinó un valor: el que es fa per durar per sempre, sovint perd la intensitat. L’art urbà és un acte de present.

Una dona que obre camins (i en vol més)

El món del muralisme encara arrossega una forta presència masculina. Però això està canviant. “Cada vegada som més dones, i això és molt positiu. El que cal són espais reals on puguem participar. Som només un 20% i hauríem de ser la meitat”, reivindica. Irene, que comparteix cartell a Sant Andreu amb una altra referent com és Lula Goce, anima altres dones a ocupar el carrer amb el seu art. “Les ganes hi són, només calen oportunitats.”

De l’esprai a la memòria col·lectiva

El mural de  Sant Andreu de la Barca no és només una obra decorativa. És una empremta que es quedarà en la memòria visual de la ciutat. I això, per a Irene López León, és el veritable sentit del muralisme: connectar persones, obrir espais de bellesa i reflexió, donar vida als murs perquè deixin de separar i comencin a explicar.