Continuem parlant de jocs una setmana més amb Miquel Jornet en el programa Via directa de Ràdio Sant Andreu
Tot i que estem fent un esforç en portar a cada secció una novetat editorial, de tant en tant ens agrada fer una revisió dels que podem anomenar «clàssics moderns». Sí, aquells jocs que en els pocs anys recorreguts de segle XXI ja s’han fet un forat en l’imaginari de tota ludoteca ideal… segurament si l’heu vist us sonarà, molta gent el coneix com «el joc de les catifes». Parlem de Marrakech de Dominique Ehrhard.
No hi ha res millor per a un producte que acabar sent reconegut per un tret identitari, més enllà del nom. En el món dels jocs també passa: «el joc dels ous» (Danza del huevo), «el joc dels animalets» (Agricola), «el joc on s’agafen les cartes a l’inrevés» (Hanabi)… i «el joc de les catifes» és aquest Marrakech. Els que parlem de jocs pequem d’intentar simplificar les coses a definicions molt reduccionistes, em faig càrrec, però aquest joc sempre l’he definit com a una menaMonopoly sense tedi, i crec que la definició encara és bona: hi ha un dau, hi han diners, hi ha recorregut, hi ha un mínim posicionament estratègic i en algunes ocasions alguns jugadors han de pagar als altres. El tedi s’elimina amb partides que no es poden eternitzar (com passa al Monopoly), ja que hi ha un disseny per quadrar el temps de partida en uns 30-40 minuts; també no s’acostuma a despenjar cap jugador fins al final de la partida i les puntuacions poden ser bastant ajustades (factor que augmenta l’atenció, o engagement, dels jugadors) i per últim, tot i ser un joc familiar molt senzill, també s’han de prendre petites decisions no binàries a l’hora d’encarar el Assam o de col·locar les catifes (moments de certa interacció que mantindran en joli a grans i petits).
En poques paraules: un clàssic modern que pot servir perfectament de porta d’entrada als eurogames pels més petits de casa.
