Tres testimonis, tres veus, tres camins a una mateixa pregunta al voltant del Dia Internacional Contra la LGTBIFÒBIA a l’Esport
El programa especial de Ràdio Sant Andreu ha posat el focus en la realitat quotidiana amb tres veus de Sant Andreu de la Barca: Carme Arquijo (jugadora de l’equip de Veteranes A del FC Sant Andreu), David Gualda (jugador i segon entrenador d’handbol del Club d’Handbol Sant Andreu, vinculat al club des de fa 19 anys) i Joana Espejo (exmembre del Club de Patinatge).
El 19 de febrer, Dia Internacional contra la LGTBI-fòbia a l’esport, torna a ser a Sant Andreu de la Barca una data per conscienciar, prevenir i actuar davant les discriminacions que encara persisteixen en l’àmbit esportiu. L’Ajuntament ha programat durant tot el mes un conjunt d’activitats que combinen sensibilització als instituts, accions als equipaments esportius i formació al personal tècnic, amb un missatge clar: l’esport ha de ser un espai segur, inclusiu i basat en els drets humans.
La tècnica LGTBI de l’Ajuntament, Dàmaris López, ha detallat a Ràdio Sant Andreu els eixos de la campanya, que inclouen punts d’informació especial als instituts, una exposició fotogràfica sobre diversitat al complex esportiu L’11 i formació obligatòria en diversitat afectiva, sexual i de gènere adreçada al personal tècnic d’esports, emmarcada en el “deure d’intervenció” de l’administració pública.
Per què el 19 de febrer? La memòria de Justin Fashanu
L’elecció del 19 de febrer no és casual. La data coincideix amb el naixement de Justin Fashanu (19 de febrer de 1961), futbolista anglès i primer jugador d’elit que va fer pública la seva homosexualitat. La seva trajectòria, marcada per la pressió i la discriminació en un context d’homofòbia generalitzada, l’ha convertit en un símbol de la lluita per la visibilitat LGTBI en l’esport.
Des de l’Ajuntament, s’ha denunciat que la LGTBI-fòbia continua generant entorns hostils, especialment en l’esport base, i s’ha defensat que l’aprovació de noves normes —citant-se la Llei 13/2025, en continuïtat amb la Llei 11/2014— ha d’anar acompanyada de polítiques públiques efectives, protocols clars, educació i suport a les víctimes.
Testimonis locals: “L’esport és un reflex de la societat”
El programa especial de Ràdio Sant Andreu ha posat el focus en la realitat quotidiana amb tres veus de Sant Andreu de la Barca: Carme Arquijo (jugadora de l’equip de Veteranes A del FC Sant Andreu), David Gualda (jugador i segon entrenador d’handbol del Club d’Handbol Sant Andreu, vinculat al club des de fa 19 anys) i Joana Espejo (exmembre del Club de Patinatge).
David Gualda: “Visc en un oasi… però no és real”
David, jugador del Futbol Club Sant Andreu de la Barca des de fa 19 anys i també segon entrenador, explica que va començar com tants altres: multisport escolar, i finalment futbol. Però el seu relat té un gir: el club va ser un refugi en una etapa de bullying. L’esport, per a ell, va ser lloc de pertinença quan fora del camp era difícil respirar.
Quan parla de LGTBIfòbia, no idealitza. Diu que ara mateix viu en un “oasi” que s’ha treballat durant anys per convertir-lo en entorn segur. Però recorda els comentaris a l’adolescència: insults homòfobs (“maricón” i variants) lligats a estereotips de gènere. La idea que el camp és un reflex de la societat es repeteix: si la societat estigmatitza, el futbol ho amplifica.
Com a entrenador, defensa una intervenció pedagògica: no cal convertir cada sessió en una classe teòrica, però sí tallar i reconduir qualsevol situació discriminatòria amb normalitat i fermesa. “No només ensenyem un esport, ensenyem valors”, ve a dir.
I aleshores posa el focus on més fa mal.
“El pitjor col·lectiu als esports ara mateix és el de pares i mares”.
No ho diu per provocar. Ho diu perquè ho ha viscut. Explica un episodi en un partit: un insult amb component homòfob enmig de l’acció, i la impotència posterior. L’àrbitre no l’havia sentit. La cadena de resposta no va funcionar. El club el va donar suport, es va intentar activar el circuit federatiu… però ell es va quedar amb la sensació que el protocol, a la pràctica, no va protegir.
El seu diagnòstic és dur: pots treballar valors quatre hores a la setmana, però si al cap de setmana una graderia vomita insults, la feina s’esquerda. I assenyala un altre factor: desinformació i notícies falses que alimenten discriminació “transversal”. Per això, insisteix, cal educació… i que les polítiques arribin també a les grades.
Carme Arquijo: del silenci adolescent a un vestidor més lliure
Carme, jugadora de les Veteranes A, aporta un contrast. Nascuda a Taradell, explica que de jove el tema era “totalment invisible”: ni converses ni referents. No necessàriament agressió directa, però sí una cosa igual de corrosiva: el silenci que obliga a amagar-se. La por de parlar de qui t’agrada, d’expressar-te amb naturalitat quan tothom al voltant sembla tenir permís per viure-ho obertament.
Quan arriba a Sant Andreu i s’incorpora a l’equip de veteranes, troba un ambient diferent: més respecte, més suport, més llibertat. També apunta una realitat que sovint es comenta entre línies en molts esports: en equips femenins, diu, hi acostuma a haver més proximitat, més conversa, més escolta, i això crea xarxa. No idealitza, però sí compara.
Quan li pregunten per diferències entre futbol masculí i femení, és clara: als vestidors masculins “encara pesa” la pressió per demostrar constantment com de “home” s’és. I això castiga tot allò que s’allunya del guió. El resultat és una manca evident de referents masculins visibles en el futbol professional, una absència que alimenta el cercle: si ningú ho diu, sembla que no existeixi.
Joana Espejo: el gènere també es juga amb la roba
Joana, que va formar part durant quatre o cinc anys del club de patinatge del municipi, obre un altre meló: l’encaix del cos i la identitat en disciplines fortament marcades per estètica i binarisme.
Explica que va escollir el patinatge durant la transició perquè el percebia com un esport “superfemení”. Amb el temps, ho mira amb distància: la feminitat no hauria de ser una cotilla ni un uniforme. Però al patinatge, diu, hi havia incomoditats vinculades al vestuari, a com et mires i a com creus que et miraran. No relata agressions directes, però sí pressió i una sensació de marcar diferència pel simple fet de no encaixar en la norma implícita.
Quan el debat entra en transfòbia, apareix un argument que sovint es repeteix en l’esport: la idea del “avantatge”. Al programa s’hi contraposa amb un exemple molt gràfic: en molts esports celebrem diferències físiques extremes en esportistes cis —alçades, potència, envergadura— però quan es tracta de persones trans el debat s’encén com si la diferència fos, de cop, intolerable. La conclusió de fons és que sovint no es discuteix esport: es discuteix identitat.
La graderia: qui educa, qui respon, qui protegeix?
La conversa torna, una i altra vegada, al mateix punt: la contradicció. Com pot ser que hi hagi LGTBIfòbia en un espai que es reivindica educatiu?
La resposta que s’hi perfila és incòmoda però realista: perquè l’esport no és una excepció moral. És un altaveu. Pot multiplicar el millor i el pitjor de la societat. I quan l’odi se sent legitimat —per la impunitat, per la normalització, per la manca d’intervenció immediata— es converteix en paisatge.
Per això, les mesures que planteja el municipi apunten a dos nivells:
- Prevenció i formació: que tècnics, entrenadors i personal tinguin eines per actuar, identificar discriminacions i fer-ho de manera pedagògica però ferma.
- Cultura de club i protocols reals: que la resposta no depengui només de la voluntat d’una persona (el “David” de torn), sinó d’un sistema que protegeixi i sancioni quan cal.
“No som ambaixadors”: el dia que això deixi de ser notícia
Sobre si es consideren ambaixadors, David s’hi resisteix: no vol medalles ni etiquetes. Vol jugar. Vol entrenar. Vol existir sense haver de justificar-se. Però, al mateix temps, admet que el simple fet de parlar-ne i fer pedagogia ja el converteix, vulgui o no, en referent.
Potser el millor indicador d’èxit seria, com deixa anar la mateixa tècnica municipal amb un punt d’ironia, que un dia ja no calgués un programa especial ni una tècnica LGTBI perquè la integració fos plena. Que el 19F fos memòria i no urgència.
Però avui encara és urgència. I a Sant Andreu de la Barca han decidit no mirar cap a una altra banda: omplir febrer d’accions, posar la conversa al centre i, sobretot, recordar una idea bàsica que sovint s’oblida entre rivalitats i resultats: cap victòria esportiva justifica una derrota en drets.
El missatge final: no renunciar al que estimes
La idea que ha tancat el programa s’ha repetit amb matisos, però amb una coincidència clara: no estan sols ni soles. Davant la por de mostrar qui ets, els tres testimonis han recomanat buscar entorns i persones segures, no abandonar l’esport, i reclamar clubs i aficions que actuïn davant qualsevol comentari discriminatori.
“Que les polítiques s’apliquin de veritat”, ha sintetitzat David. Carme hi ha afegit que l’objectiu és que la gent practiqui esport “sense por”. I Joana ha insistit en el component terapèutic: si t’agrada, fes-ho i gaudeix-ho.
