L’estudi de Ràdio Sant Andreu es va omplir de silenci i respecte quan la Chesca, va començar a explicar la seva història.

Una història que no és només seva: és la de tantes altres dones atrapades dins la teranyina invisible de la violència masclista. Però la Chesca, després de vuit anys de patiment, ha decidit parlar. Per ella, per les que no poden, i per les que encara hi són.

“Encara no sé si ho he superat del tot”, confessa amb honestedat. “Però parlar-ho potser m’ajuda. I potser ajuda a algú que ara mateix estigui on jo vaig estar.”

L’entrevista conduïda per Jordi Milian també han participat Ana Linares, tècnica d’acollida del SIAD de Sant Andreu de la Barca i la tècnica d’Igualtat Alba Campos.

Entrevista a partir del minut 5:50.

El primer cop… i la primera disculpa

La relació va començar com tantes altres: amb afecte, amb paraules boniques, amb una promesa de futur. Però la primera agressió no va trigar a arribar. “Només feia un mes que estàvem junts quan em va clavar la primera bufetada”, recorda la Chesca. “Em va demanar perdó. Va plorar. Em va dir que no es repetiria. I el vaig creure.”

Aquest va ser l’inici del cicle de violència. Un patró tan comú com desconegut per qui no l’ha viscut: fase d’agressió, excuses, penediment aparent, reconciliació i una falsa sensació de normalitat… fins que torna a començar.

“Vaig continuar amb ell. I així durant vuit anys”, explica. “Perquè et fa creure que sense ell no ets ningú. Et talla les ales a poc a poc. No te n’adones. I quan ho fas, ja estàs a dins, sola, desconnectada de tothom.”

El control absolut: quan fugir no és prou

La violència que patia no era només física. També era psicològica, econòmica, emocional i digital. La Chesca no podia parlar amb ningú, no podia tenir amics ni xarxes socials. Qualsevol intent d’escapar era seguit de persecució. “Me’l trobava davant del supermercat, al carrer, al contenidor on anava a llençar les escombraries. Era com si m’hagués ficat un GPS dins el cos.”

Va intentar marxar de Madrid en diverses ocasions. Fins i tot va fugir a Alacant per començar de zero. Però en una d’aquestes fugides, li van robar els diners i la documentació. “Em vaig veure sola, al carrer, sense ajuda. I vaig haver de tornar amb ell.”

El control que exercia sobre la Chesca no coneixia límits. Ni físics ni mentals. “Era impossible desfer-me d’ell. Si anava a un bar, hi apareixia. Si intentava amagar-me, em trobava. Fins i tot em seguia quan dormia a cases d’altres. Em feia sentir com si no pogués escapar mai.”

“Vaig arribar a pesar 45 quilos. El metge em va dir que no sobreviuria”

La degradació física i emocional va arribar a límits extrems. “Pesava 45 quilos. No menjava, no dormia, tenia ansietat constant. Vaig arribar a prendre medicació només per atrevir-me a sortir de casa.”

I el pitjor va arribar una nit. “Em va amenaçar amb un ganivet. Em va dir que em mataria mentre dormia. Li vaig desafiar: ‘Si tan home ets, mata’m ara mateix, perquè així no puc continuar vivint.’” Aquella nit va acabar amb cops i escopinades. “Em va deixar el rostre inflat, em va lesionar l’oïda dreta. I encara reia.”

Els fills, l’última esperança

Malgrat tot, el que més va colpejar la Chesca no va ser ell, sinó veure’s trencada davant dels seus fills. “Els meus fills em veien pel carrer i canviaven de vorera. M’havien deixat de parlar. Els havia fallat perquè no podia marxar. Però quan la meva filla em va dir: ‘Mama, si tu no el denuncies, ho faré jo’, alguna cosa va canviar dins meu.”

Aquest va ser el punt d’inflexió. La Chesca va decidir marxar, deixar-ho tot. “No el vaig denunciar. Tenia por per la meva filla, per les amenaces, per tot. Però vaig fugir definitivament. I gràcies a això, he recuperat la meva vida.”

Sobreviure no és fàcil. Però és possible.

Ara fa gairebé set anys que va escapar. I tot i que encara arrastra seqüeles, la Chesca és una altra persona. “Tinc la meva vida, torno a veure els meus fills, tinc una nova parella —tot i que encara em costa el contacte físic, i ho sé, no és culpa seva. Però després de vuit anys d’infern, qualsevol carícia pot despertar un record.”

Ha refet la seva vida, però el trauma resta. “Encara tinc por. Encara em desperto pensant que me’l trobaré pel carrer.”

Un missatge per a altres dones

Quan li preguntem què diria a altres dones que pateixen el que ella va viure, no dubta: “Que busquin ajuda. Que ho expliquin a algú. No confieu només en denúncies i protocols, perquè a vegades no protegeixen. Però amb suport humà, amb una mà amiga, sí que se’n pot sortir.”

I afegeix, amb una cruesa que colpeja: “Jo vaig tenir sort. Però moltes altres no surten vives. Estan sota terra. I això no hauria de passar mai.”

La denúncia social: imprescindible

Durant el programa especial, les tècniques del SIAD de Sant Andreu de la Barca van remarcar la importància de visibilitzar casos com el de la Chesca. “El testimoni directe ajuda a entendre què és la violència de gènere en tota la seva complexitat: no només cops, sinó control, por, aïllament i devastació emocional.”

Les dades avalen aquesta realitat: només al Baix Llobregat, el 2024 es van registrar 2.376 denúncies per violència masclista, i el SIAD va atendre més de 14.000 consultes. I tot i això, la majoria de casos no es denuncien. “El sistema encara no protegeix com cal. Sovint, la víctima ha de fugir mentre l’agressor continua impune.”

“Ara sí, soc lliure”

La Chesca, amb veu emocionada, ho va resumir així al final del programa: “Ara puc dir que soc feliç. Soc lliure. I tinc vida.” I en dir-ho, es va fer un silenci a la ràdio que deia més que mil paraules. Perquè no és només un relat. És una denúncia. Una esperança. I una crida perquè cap dona hagi de viure el que ella va viure.

Si pateixes o coneixes algú que pateixi violència masclista, truca al 016. És confidencial, gratuït i no deixa rastre a la factura. També pots acudir als Serveis SIAD de Sant Andreu de la Barca a la tercera planta de l’Ajuntament.

Els horaris d’atenció és de dilluns a divendres de 9 a 14 i dijous també de 16 a 19h. En horari d’estiu de dilluns a divendres de 9 a 14 sense la tarda de dijous. De juny a setembre.