Miquel Jornet ens recomana a l’espai Descobrint Jocs del programa Via Directa de Ràdio Sant Andreu el joc de taula ‘Photosynthesis’.
Segueix la moda de la sobreproducció dels jocs abstractes per tal d’intentar arribar a més gent. Santorini és un clar exponent d’això, quan va sortir l’any 2004 com a un «simple» joc amb peces de fusta només érem uns pocs els que ho teníem en compte… vuit anys després, amb una reedició espatarrant en crowdfunding el joc s’ha esgotat i tothom vol un Santorini a la seva ludoteca.
Photosynthesis és el mateix cas que Santorini, però havent sortit directament sobreproduït a un mercat que agraeix i paga amb escreix aquesta estratègia de «vendre pels ulls».
Si els jugadors estem disposats a desprendre’ns del tema i la cosmètica, com a jocs abstractes millors que Santorini i Photosynthesis trobem qualsevol joc del projecte GIPF… però està demostrat que l’experiència lúdica que busca el gran públic és multidimensional. Per una banda volem un joc que funcioni mecànicament parlant, per l’altra un producte atractiu i impressionant per mostrar en el nostre ritual social i si, a més a més, ens explica una història o ens recorda un tema que s’hi avé (o «sintonitza») amb quelcom que volem promoure amb certes dosis d’esnobisme entre els nostres companys de joc… caixa o faixa!
A tot això també està el «postureig» que fem a Instagram, Twitter o Facebook… per a aquestes necessitats Photosynthesis és un joc ideal. A mi personalment m’ha semblat un joc interessant (però no tant com per quedar-se a la meva ludoteca), amb una discutible rejugabilitat, un pèl monòton i que sí o sí necessita jugar-se amb les regles opcionals per evitar estratègies guanyadores.
Segueix la moda de la sobreproducció dels jocs abstractes per tal d’intentar arribar a més gent. Santorini és un clar exponent d’això, quan va sortir l’any 2004 com a un «simple» joc amb peces de fusta només érem uns pocs els que ho teníem en compte… vuit anys després, amb una reedició espatarrant en crowdfunding el joc s’ha esgotat i tothom vol un Santorini a la seva ludoteca. Photosynthesis és el mateix cas que Santorini, però havent sortit directament sobreproduït a un mercat que agraeix i paga amb escreix aquesta estratègia de «vendre pels ulls».
Si els jugadors estem disposats a desprendre’ns del tema i la cosmètica, com a jocs abstractes millors que Santorini i Photosynthesistrobem qualsevol joc del projecte GIPF… però està demostrat que l’experiència lúdica que busca el gran públic és multidimensional. Per una banda volem un joc que funcioni mecànicament parlant, per l’altra un producte atractiu i impressionant per mostrar en el nostre ritual social i si, a més a més, ens explica una història o ens recorda un tema que s’hi avé (o «sintonitza») amb quelcom que volem promoure amb certes dosis d’esnobisme entre els nostres companys de joc… caixa o faixa!
A tot això també està el «postureig» que fem a Instagram, Twitter o Facebook… per a aquestes necessitats Photosynthesis és un joc ideal. A mi personalment m’ha semblat un joc interessant (però no tant com per quedar-se a la meva ludoteca), amb una discutible rejugabilitat, un pèl monòton i que sí o sí necessita jugar-se amb les regles opcionals per evitar estratègies guanyadores.
